 |  |  |
| ROMANÇO DE LA CREU DE SANT JORDI |
| Cantat el dissabte 17 de novembre del 2001 a tres quarts de nou del matí al programa «La primera pedra» de RACC1(87.7) |
| . Tingueu tots molt bon dissabte, sobretot tu, Margarit, que a aquestes hores del dia ja has fet coses de profit. Si em permeteu una estona, ara que aquí estem tots junts, us vull cantar una efemèrides i que jo n’he pres apunts. Amb aquest romanço canto un acte de lliurament el de la Creu de Sant Jordi, i és un acte prominent. Ja ho sabeu, cada any es dona aquesta gran distinció a un seguit de personatges i a més d’una institució. Doncs per coses de la vida, que no vull pas escatir, m’ha vingut la sort de cara i m’ha somrigut a mi. Es veu que he caigut en gràcia, francament, jo no sé a qui, i han volgut donar-me un premi; em sembla que ha anat així. De creu, ja en portem tots una, cadascú se sap lo seu, però si algú en mereix una altra tampoc deu ser massa greu. Em sembla que m’embolico, dispenseu-me, perdoneu, de fet jo vull explicar-vos com em van donar la creu. El dilluns passat, al vespre, ben vestit, mudat com cal, vaig pujar pel carrer Lleida fins al Palau Nacional. Ja hi havia una gentada, feien cua per entrar, «Hola, Jaume, hola, Jaume» i vinga a donar-me la mà. I copets aquí a l’esquena de l’un i l’altre costat, tot i que tothom somreia vaig entrar desllorigat. I a dintre, pompa i boato i una gran solemnitat, la sala era tota plena de públic ben disposat. I fins els mossos d’esquadra anaven engalanats, que portaven espardenyes com les grans solemnitats. De fet, abans vam trobar-nos tots els il·lustres creuats, en una petita sala, amb les grans autoritats. Hi havia en Vilajoana, Joan Rigol, Jordi Pujol, però de debò el qui manava era el cap de protocol. En un paper escrit a terra cadascú hi tenia el nom i ens feien posar al darrera que el pogués llegir tothom. I l’ordre en què van posar-nos no era un ordre qualsevol: era per ordre alfabètic, menys en Rigol i en Pujol. I així vam entrar en filera a la nostra sala oval amb el públic aixecant-se i cantant una coral. Un cop dalt, a banda i banda hi sèiem els guardonats i al centre, tal com Déu mana, totes les autoritats. Aleshores un secretari, va llegir amb molt bona veu el nom, la vida i miracles dels nominats a la creu. Com que era en ordre alfabètic i jo, Arnella, tinc la A, vaig ser el segon a tenir-la, només un em va passar. I quan va ser la meva hora ja m’aixeco d’un revolt i me’n vaig cap a la taula que presidia en Pujol. Ja ho sabeu, tot són somriures, donar-se, amb calma, la mà i, encara, dir alguna frase: no es pot ‘nar directe al gra. Després, jo sí que, m’ajupo i acoto el cap amb unció i així van poder posar-me la creu amb el seu cordó. Amb poc més d’horeta i mitja vam desfilar tots plegats, vaig comptar quatre dotzenes quaranta-vuit, ben comptats. I després Jordi Pujol ens va fer el seu parlament: té traça i té experiència i es fa escoltar per la gent. I, a manera de cloenda, van tornar a sortir a cantar els mateixos que al principi però curtet, per acabar. Em descuidava una cosa, un retret, si se’m permet: jo allí dins d’aquella sala vaig passar-hi força fred. Un amic ja va avisar-me perquè prengués precaucions: dins el col·lectiu hi havia un grau alt de defuncions. Donen la creu de sant Jordi a la gent que a treballat al llarg de la seva vida i és normal que tingui edat. No em vull posar més medalles, ja tinc el cupo complert, però jo, de tota la colla, potser era el més jovenet. Aquí s’acaba el romanço, apa, adéu siau, Margarit, segueix la Primera Pedra; vaig a esmorzar, bon profit. |