|
El nom d’aquest disc està manllevat de la definició de «garrotxa»: terra aspre i de mala petja. I això perquè pràcticament totes les cançons d’aquest recull són ben bé garrotxines: han estat recollides a Les Planes d’Hostoles, Sant Privat d’en Bas i Beget. I una altra a Vilajuïga. Deu fer dotze o tretze anys que en Joan Arnau (una abraçada, Joan, que ens acabes de deixar) em va trucar per convidar-me a anar a Les Planes d’Hostoles per escoltar i gravar en Ciset Barraquer que sabia un bon grapat de cançons. En va cantar potser més de trenta; i mirant i remirant vam veure que l’Obra del Cançoner Popular havia passat per Les Planes (aleshores dites d’Olot) l’any 1922 amb els mestres Joan Llongueres i Joan Tomàs. Van recollir més de cent-cinquanta cançons. Nosaltres hi vam accedir i les vam retornar al poble de Les Planes a través d’uns quants festivals que el Joan organitzava.
Quan l’Albert Massip em va demanar d’anar a Cassà de la Selva a cantar al festival Càntut, vaig veure clar que les cançons de Les Planes d’Hostoles n’havien de ser l’eix i també unes quantes de les de Beget i Sant Privat perquè em tenen el cor robat. I encara una altra pensant amb en Cinto Solanelles que me la va cantar i amb la Dolors Miquel que va rebre patacades de tot arreu per un poema similar a la cançó.
En aquest recull hi ha unes cançons d’amor extraordinàries, n’hi ha de gresca o de fotetes però n’hi ha algunes d’esfereïdores: «Se n’ha aixecat un bàndol» és la cançó més trista que hagi sentit mai. I «A la rambla de Girona» i «La noia Rafela» són dues cançons terribles d’exclusió femenina: una diu que «tots els joves l’han xalada perquè no pugui volar» i l’altra «Cum tothom ja ho diu, cum tothom ja ho sap, joves d’aquest poble no n’hauràs mai cap». Queda ben retratada la nostra societat, per bé i per mal. Ben aspre i de mala petja.
Amb en Ferran toquem junts des de finals del 1979 i encara ens ho passem la mar de bé. El mateix que us desitgem quan escolteu aquest disc.
|
|
