Cap i Cua. Jaume Arnella

INTRODUCCIÓ * CONTINGUT I LLETRES * COMANDES * ELS CRÈDITS

Ja des de petit, el nom de «cap i cua» –simplement el nom– ha tingut per mi unes connotacions lúdiques: joc, atzar, il·lusió... i sempre l’he associat als bitllets de tramvia que cada dia quan l’agafàvem per anar al col·legi (llevat de la vaga del 51 que hi vam anar a peu), comprovàvem que el cobrador no ens n’hagués donat cap.

Si ara he volgut titular aquest CD «Cap i cua» no és per reivindicar cap vaga de tramvies ni res per l’estil sinó perquè s’ha escaigut –per gentilesa de Joana Arbués, dipositària del material de la discogràfica Als 4Vents– que he tingut la possibilitat de reeditar unes gravacions que, amb aquest segell i sota els auspicis d’Àngel Fàbregues, es van realitzar els anys 1968 i 69. Aquestes cançons, set en concret, es van publicar en dos «singles» i un «EP», en el llenguatge de l’època del vinil.

Aquest seria el primer bloc d’aquest disc, per tant, el «cap», i la «cua», algunes de les cançonetes que estic fent i/o cantant ara darrerament. Ja ho veieu, el títol d’aquest CD no té cap més secret.

Reconec que reescoltant les cançons del material primigeni, he hagut de fer bastants exercicis d’humilitat acompanyats d’esbufecs i de contraccions d’abdominals, lumbars i parietals. Però, senyors, això és el que hi ha; i no en renego, gens ni mica. Eren uns altres temps, en què es valoraven uns personatges i es bastien uns mites que després han anat en orris. Per exemple, la cançó «Sé que vénen pels camins» la vam fer amb en Joan Soler i Amigó –autor de totes les lletres d’aquesta època i de moltes altres– després d’escoltar d’amagatotis una gravació (amb un «Geloso») de la segona declaració de l’Havana d’en Fidel Castro. El «Ya vienen por los caminos, ya vienen por los senderos...» es va convertir en «Sé que vénen pels camins i que canten primavera...».

La gent que va viure d’una manera activa tot el moviment i l’ebullició d’aquella època (a nivell cívic, social, eclesial...) pot reconèixer en aquestes cançons una part de l’esperit reivindicatiu i de lluita que en aquella època era moneda corrent. Els que no hi eren no sé com s’ho faran.

De les set cançons d’aquest primer bloc n’hi ha sis que estan gravades en directe al Casino de l’Aliança del Poble Nou. Vam gravar un Festival del Grup de Folk i per això en alguna cançó –«El dissabte a la nit» i «Les rondes del vi»– algun dels germans Batiste va agafar el baix d’una manera improvitzada i fins i tot el Jaraba es va posar a la bateria en la darrera. Aquesta era una pràctica força habitual dins el Grup de Folk: si algú es sentia còmode amb alguna cançó sortia i s’hi afegia fent el que la Musa bonament li suggerís sobre la marxa.

No és aquest el cas de «La timba de les cartes» perquè es tracta d’un arranjament de l’Enric Herrera i tocat, pràcticament, pels components de «Màquina!» que acabava de saltar a la palestra de la mà, està clar, de l’Àngel Fàbregues. Vaig anar a presentar el single a Televisió Espanyola, a Miramar, i em van fer un reportatge i una mena de videoclip i va ser la primera vegada que vaig cantar amb playback. La imatge era, evidentment, en blanc i negre.

Fins aquí us he parlat del «cap»; pel que fa referència a la «cua» hi ha menys coses a recordar perquè està més a flor de pell. De moltes de les cançons d’aquest segon bloc en té la culpa en Jordi Margarit –el de la Primera Pedra de RAC1– que proposant-me temes a vegades inversemblants ha fet que m’hi hagués d’escarrassar. Aquí n’hi ha algunes de les moltes fetes. També hi ha un parell de poemes –un d’en Marià Manent i l’altre d’en Joan Argenter– que em commouen cada vegada que els llegeixo i m’he vist obligat a musicar-los. I dues cançons populars que són unes autèntiques bogeries d’amor tal com les cantava la Cisca de can Batlle de Beget. I si en el «cap» totes les lletres eren d’en Joan Soler Amigó, no podria tancar la «cua» sense posar-n’hi una d’ell actual. He triat «Fèlix i les meravelles» que és una primera cançó d’un muntatge que tenim entre mans sobre el Llibre de les bèsties d’en Ramon Llull.

La majoria de cançons d’aquest segon bloc estan gravades a casa i tocant jo mateix la guitarra; llevat de tres: «Vaig en moto», «El burro català» i «Sant Cristòfol» que els grans músics i bons amics de tota la vida –Ferran Martínez, Rafel Sala i Toni Oró– hi han posat la seva cullerada, dintre el poc marge que els he pogut deixar (un matí al estudis de Premià).

Vull agrair especialment la feinada que ha fet en Daniel Simón en les mescles i masteritzacions de totes les peces (les antigues tretes del vinil i les noves a partir dels originals casolans que jo li he portat).

Aquest és el Cap i Cua que us ofereixo d’una manera carinyosa i il·lusionada, i amb la obligada ironia que, amb els anys, es destil·la. Si em truqueu us ho vinc a cantar en directe.

Jaume Arnella

.
pujar
tornar a Home

CONTINGUT I LLETRES

Cap...

... i Cua

1968

Un home mor en mi

Complantes

El dissabte a la nit

És ara, amics, és ara

Sé que vénen pels camins

Les rondes del vi

La timba de les cartes

UN HOME MOR EN MI
(Joan Soler i Amigó–Jaume Arnella)

Un home mor en mi,
sempre que un home mor
en algun lloc del món
assassinat per l’odi.

Un home que és com jo;
nascut al món, com jo;
que ha rigut molt, com jo;
que ha plorat molt, com jo;
que és fet de sang i sal,
de somni i temps, com jo.

Tenia amor, com jo,
al verd dels pins, com jo;
al blau del mar, com jo:
als ulls brillants, com jo;
a la muller i als fills,
com jo, com jo, com jo.

Qui té dret a trencar
d’una vida l’arrel?
Qui pot fer tornar pols
el cor d’un ser humà?
Hi ha qui, amb aquesta pols,
victòries amassà.

M’estripa el cor i ho dic:
la seva mort desfà
la meva fe en el món
el meu orgull humà.
Que aquest crit meu rebel
remogui terra i cel: NO!