Les músiques són meves llevat de la que s’inclou als números 8 i 10 que és una melodia de l’època de les guerres de religió que se sol conèixer com a Kirie dels «Gueux». I la música que fa de coixí als primers llegats –al número 2– ve a ser una variació sobre el conegut Tourdion.

Els poemes d’en Villon tenen un vàlua inqüestionable i pel que fa a aquesta adaptació al català, si us hi fixeu, podreu constatar que es tracta d’una gran traducció, amb un gran rigor i una gran mala llet.

Ho havia d’acabar i ara ja estic més tranquil.

Va per tu, Jordi.

Jaume Arnella.

Us adjunto un petit currículum-recordatori dels tres personatges, per si les mosques.

François Villon

François de Montcorbier neix a París l’any 1431 de família molt humil. Son pare mor molt aviat i sa mare el confia a la tutela del prestigiós professor de dret i capellà Guillaume Villon, de qui, posteriorment en François en prendrà el nom. Va a la universitat i en mig d’embolics i enrenous obté el títol de llicenciat i mestre en arts. Fuig de París a rel d’una baralla amb ferides mortals. Sembla que entra a la “Coquille”, una temuda associació de facinerosos. Un altre cop a París té nombrosos desenganys amorosos i prodiga la seva amistat amb dones de la vida alegre. Torna a marxar a ran d’un notable robatori; quan sap que se l’inculpa decideix allargar la seva gira i es presenta al concurs que promou Carles d’Orleans a la seva cort de Blois amb el tema obligat: «Moro de set tenint l’aigua a tocar». Guanya el concurs. Segueix voltant però el bisbe d’Orleans el tanca a la presó, el tracta despietadament i el somet a tortures. Li servarà odi etern. És alliberat providencial-ment a rel de la coronació de Lluís XI. Torna a París però com que reincideix amb les baralles i robatoris se’l desterra per deu anys. I aquí se li perd el rastre.

Rabelais, ja al segle XVI, diu que Villon, de vell, es va retirar a Saint Maixent del Poitou, a l’empara d’un abat i home de bé. «Allí, per entretenir la gent, s’encarregà de fer representar la Passió en gestos i llenguatge del Poitou...»

Tot i la imatge d’home conflictiu, François Villon sap seduir els lectors actuals amb el seu llenguatge enginyós, punyent, planer i popular. Revifa la part no domesticada que portem a dins. Gràcies, Villon.

Jordi Teixidor

Jordi Teixidor i Omedes neix a Barcelona l’any 1946 i hi mor el 2002, tot i que és a Vilanova i la Geltrú on viu darrerament. Poeta de soca-rel, pateix una passió desbordant per la llengua i la literatura, que l’ajuda a lluitar en front d’una societat que ignora els lúcids si no són manyacs. L’atrauen els personatges grotescos d’en Villon per la capacitat de no perdre la identitat, ni que sigui en plena caiguda.

No pot deixar de burxar en el perquè fins a fer-se mal; i és fidel al seus principis i als seus amics i extremadament honest.

Jaume Arnella

Jaume Arnella i París neix l’any 1943. Aprèn a llegir i escriure; li agrada cantar i tocar l’harmònica. Fa els estudis eclesiàstics però com que el tempta més la faràndula es dedica a rondar per tot el país cantant el seu repertori i escoltant el que la gent li vol cantar. Des del 1985 es dedica a cantar romanços i a fer-ne d’encàrrec. Diuen d’ell que és l’últim romancer en actiu dels Països Catalans. Té nombroses distincions i medalles –fins i tot creus–, tot i que aquí no és el lloc més adient per airejar-les no fos cas que al Villon li pugés la mosca al nas.