|
Senyors, avui és diumenge
i ningú no ho pot negar,
i és 26 de setembre
que és sant Cosme i sant Damià.
Són coneguts per “Sants metges”
per ‘questa i d’altres raons,
els metges i farmacèutics
els tenen com a patrons.
Jo no sé si el patronatge
també s’estén al malalt
encara que això no entri
a la Seguretat Social.
Perquè si els malalts no hi entren,
a qui ens hem d’encomanar?
Només queda sant Rita
per dar-nos un cop de mà.
Jo mateix, tinc un
apuro
i que ara us l’explicaré:
que sóc un xic dur d’oïda
i no hi sento gaire bé.
Com que amb això de ser músic
si és que ets sord, fa de mal fer,
jo que sí, que vaig al metge,
això era el més de febrer.
Vaig anar al de capçalera,
tal com deu ser prescriptiu,
i ell m’envia a l’especialista,
com a bon facultatiu.
Al febrer em van
donar hora
pel setembre, dia deu;
o sigui al cap de set mesos:
déu n’hi doret, no ho creieu?!
Però jo que no em desanimo
i decideixo esperar
i miro d’encomanar-me
a sant Cosme i sant Damià..
Passen dies, passen
mesos,
llisca el temps com una nau
i el dia 10 de setembre
jo estic allí com un clau.
Em fan una
audiometria
i el metge, mig somrient,
diu que em posi un sonotone
més de pressa que corrent.
I sobretot que
vigili:
n’hi ha que enreden, i no és rar:
que vagi a un lloc de prestigi
encara que sigui car.
Vaig a aquest lloc
de prestigi
i amb gran estupefacció
veig que
l’aparell de marres
me’l venen per un milió.
Quan vaig sentir
aquella xifra
vaig perdre els altres sentit:
ni veu, ni vista, ni olfacte,
ni cap tacte al cap dels dits.
I és des d’ençà d’aleshores
que estic com mig inconscient,
com flotant a sobre un núvol
d’aquells tòxics, evident.
Als Sants Metges
m’encomano
per que em vinguin a ajudar
i que m’entri pel Seguro,
oh sant Cosme i sant Damià!
***
tornar
a La primera pedra
|