|
Avui pensava explicar-vos,
si és que no us va malament,
una anècdota viscuda
per mi, ben personalment.
Vull dir que no me
la invento,
que ho sé de primera mà
i si algú no s’ho vol creure,
senyors meus, ja s’ho farà.
Deu fer deu o
quinze dies,
per tant és un fet recent,
vaig anar a cantar a Manresa
i pagava l’Ajuntament.
No era ben bé una cantada,
també havia de parlar
i explicar història i orígens
de les cançons, està clar.
Jo tenia preparada
ja una factura normal
amb l’import i amb el seu IVA,
ja ho veieu, del tot legal.
Em van dir que em
pagarien
no amb calent, que ja no es fa,
sinó amb una transferència
o bé a la caixa o bé al banc.
Jo els hi vaig
donar les dades,
però “no n’hi ha prou”, em van dir
i em van donar un formulari
que jo l’havia d’omplir.
I calia que la
Caixa
donés la conformitat
del meu número de compte,
tot segellat i signat.
Sóc d’una cooperativa
que és la que em sol facturar
però aquest dia, per la feina,
no podien anar al banc.
Jo que truco als de
Manresa,
vull dir als de l’Ajuntament,
si podia estalviar-me
aquest paper impertinent.
Molt atentament van
dir-me
que nanai del Paraguai,
que les normes són les normes,
no se les saltaven mai.
Vaig entendre els
funcionaris,
que només són uns manats,
si no compleixen les ordres
ells seran expedientats.
També entenc que hi hagi normes
per tenir ben controlat
tot el que és el diner públic,
que no hi hagi cap forat.
Jo ho entenc i me’n faig càrrec,
ni que em costi, això sí;
però jo us vull fer una pregunta:
Hi ha algú que m’entengui a mi?!
Per fer una simple
xerrada,
que és senzilla de per si,
he d’anar fent diligències
i perdre tot el matí?!
Perquè tanta paperassa,
i perquè tant d’entrebanc,
perquè tants pals a les rodes
i perquè em xuclen la sang?!
Perquè, un cop la feina feta,
doncs, de qui són els diners?
Si són meus vull que me’ls donin
sense atabalar-me més.
Que me’ls paguin
bitllo-bitllo
sense cap més entrebanc:
jo perquè he de tenir un compte,
i perquè he de tenir un banc?
Tip de tanta
paperassa
jo, que sóc home de pau,
un dia hi tiraré un misto
i tot ‘nirà a Can Pistraus.
Així, a manera de nota
a tots plegats us diré
que el mig concert
mig xerrada
em va anar d’allò més bé.
Una gent
encantadora
que escoltava somrient
i també en van cantar algunes
amb garbo i amb sentiment.
***
tornar
a La primera pedra
|