Dissabte setze d’octubre,
un quants joves van de dret,
potser són trenta o quaranta,
i ocupen can Calet.
Can Calet és la masia
que si no sabeu on és
jo us dic que és a les Franqueses
tot sortint de Granollers.
Com que estava
abandonada
des de feia molt de temps
allò era un niu de brutícia,
d’escarbats, rates i fems.
El primer que fan
els joves
és fer una neteja
a fons,
posar bigues, canviar vidres
i escombrar tots els racons.
Això ho fan durant el dia
fent els treballs més soferts,
i a les nits fan assemblees
i xerrades i concerts.
I també s’obren al barri,
que han fet un espai social
obert i autogestionari
per què l’usi el personal.
Hi ha un veí que ja esprepara
per poder impartir aviat
un curset de sevillanes
obert a tot el veïnat.
També unes noies del barri,
no s’ho haguessin cregut mai,
ja pensen, per nens i nenes,
poder obrir un centre d’esplai.
Són dues sortides bàsiques
que busquen, fonamentals:
vénen a ser la vivenda
i les expressions culturals.
D’una banda la
vivenda:
per tothom és evident
que és del tot inaccessible
per quasi tot el jovent.
I a sobre la
paradoxa
que ja em diràs com s’entén
que hi hagi gent sense casa
si hi ha cases sense gent.
Aquests joves
reivindiquen,
en front l’especulació,
‘lliberar espais, ocupar-los,
és ben bé una obligació.
En la cultura hi ha
empreses
que ho tenen tot controlat
hi ha les del sector públic
i les del sector privat.
Les privades fan
negoci
i això per sobre de tot
i les públiques programen
el que els hi dóna algun vot.
Davant d’aquest
monopoli
que es pateix en el sector
només hi ha una alternativa
i aquesta és l’autogestió.
L’autogestió i l’assemblea
no són pas gens fàcils, no,
però són, de totes maneres,
molt millors que el morrió.
El món que hem passat als joves,
senyors, no s’aguanta dret:
està podrit, ple de guerres
i no hi queda un pam de net.
I encara tenim les
penques
de voler-los fer obeir
i obligar-los a empassar-se
velles rodes de molí.
Deixem que busquin
sortides
als gran deutes que hem contret;
ells podran equivocar-se
però nosaltres ja ho hem fet.
***
tornar
a La primera pedra
|