El director de la Caixa
va dir que em quedés allí,
va fer unes quantes trucades
i allò començà a bullir.

  Va anar sortint una llista
de famosos de la jet,
de polítics i empresaris,
de tot el bo i milloret.

  Tots amb una coincidència,
i que ens va fer sospitar:
eren tots al casament 
de la filla de l’Aznar.

  Jo he pagat, amb el meu compte,
tal com s’ha vist i establert,
el jaqué d’en Berlusconi
i el tratjo d’en Toni Blair.

  Les sabates i arracades,
monederos i penjolls
de la dona del Zaplana,
la d’en Trillo i en Rajoy.

  I encara tinc sort que en Rato
fa poc que s’ha separat
sinó el gasto de la dona
també jo el ‘gués eixugat.

  He pagat lo de la Preysler,
que li cau sempre molt bé
però que llueix més encara
si al costat hi du el Boyer.

  I també del Julio Iglesias
un gasto fort em caigué,
però anava a nom de Miranda,
que jo no sé qui deu ser.

De Natalia Figueroa,
la dona del Rapael,
m’ha caigut una factura
de Cristian Dior i Channel.

  I una factura borrosa
que no es llegeix gaire bé,
diu algo de la Sarsuela
però que no sé de qui és.

  També he pagat dos mil ciris
i restaurar un finestral,
i aquí la cosa és ben clara
perquè és de l’Escorial.

  Un cop les despeses clares
el de la Caixa em digué:
¿Qui t’haurà copiat la Visa?
Tens mala peça al teler!

  Margarit, ara jo acabo,
mig deprimit i ben fart,
si vols, demà continuo
i fem la segona part.

 ***

Comença la part segona,
la primera va ser ahir,
‘xò té més parts que el rosari
veurem com me’n puc sortir.

  Margarit, ja saps que sempre
t’he tingut com un amic;
és per ‘xò que ara et demano
que em treguis de l’embolic.

  Tan tranquil que jo vivia
i ara sembla que tothom
s’interessi en ‘quest assunto
i uns quants sense donar el nom.

  Hi ha una cosa que està clara:
hi ha un lladre o estafador
que m’ha duplicat la Visa
i ara gasta a discreció.

  El problema és que a l’assunto
hi surt gent molt important
i ara tot d’intermediaris
m’estan rondant pel voltant.

  Volen tirar terra a sobre
i que no se’n parli més,
que no té massa importància
que és qüestió sols de diners.

  Fins i tot s’han posat sèrios
i un d’ells, el més gros i dur,
m’ha amenaçat amb una arma
si és que això ho deia a ningú.

  M’han tractat de terrorista,
fent-me veure, Margarit,
que amb aquestes tonteries
no es financia un partit.

  Sort he tingut de la Caixa
que gratament m’ha sorprès:
han trobat ara una pista
que pot ser un banc portuguès.

  No puc explicar més coses,
que tot això és molt secret;
no sé si en sortiré amb vida;
ja em diràs, ja és mala llet!

  Margarit, tu m’aprecies
i coneixes molta gent,
digues a algú que m’ajudi,
digues-li al Ferran Torrent.

  I que ell avisi al Butxana
perquè em doni un cop de mà,
que no emprenyi al comissari
perquè em pugui deixar estar.

  I ara et deixo que em segueixen
i tinc por, darrerament.
Si veus que falto alguns dies
ja em buscaràs un suplent.

 ***

tornar a La primera pedra