|
.
Tingueu
tots molt bon dissabte,
sobretot tu, Margarit,
que a aquestes hores del dia
ja has fet coses de profit.
Si em permeteu una estona,
ara que aquí estem tots junts,
us vull cantar una efemèrides
i que jo n’he pres apunts.
Amb aquest romanço
canto
un acte de lliurament
el de la Creu de Sant Jordi,
i és un acte prominent.
Ja ho sabeu, cada
any es dona
aquesta gran distinció
a un seguit de
personatges
i a més d’una institució.
Doncs per coses de
la vida,
que no vull pas escatir,
m’ha vingut la sort de cara
i m’ha somrigut a mi.
Es veu que he caigut en gràcia,
francament, jo no sé a qui,
i han volgut donar-me un premi;
em sembla que ha anat així.
De creu, ja en
portem tots una,
cadascú se sap lo seu,
però si algú en mereix una altra
tampoc deu ser massa greu.
Em sembla que
m’embolico,
dispenseu-me, perdoneu,
de fet jo vull explicar-vos
com em van donar la creu.
El dilluns passat, al vespre,
ben vestit, mudat com cal,
vaig pujar pel carrer Lleida
fins al Palau Nacional.
Ja hi havia una gentada,
feien cua per entrar,
«Hola, Jaume,
hola, Jaume»
i vinga a donar-me la mà.
I copets aquí a l’esquena
de l’un i l’altre costat,
tot i que tothom somreia
vaig entrar desllorigat.
I a dintre, pompa i
boato
i una gran solemnitat,
la sala era tota plena
de públic ben disposat.
I fins els mossos
d’esquadra
anaven engalanats,
que portaven espardenyes
com les grans solemnitats.
De fet, abans vam trobar-nos
tots els il·lustres creuats,
en una petita sala,
amb les grans autoritats.
Hi havia en
Vilajoana,
Joan Rigol, Jordi Pujol,
però de debò el qui manava
era el cap de protocol.
En un paper escrit
a terra
cadascú hi tenia el nom
i ens feien posar al darrera
que
el pogués llegir tothom.
I
l’ordre en què van posar-nos
no era un ordre qualsevol:
era per ordre alfabètic,
menys en Rigol i en Pujol.
I així vam entrar en filera
a la nostra sala oval
amb el públic aixecant-se
i cantant una coral.
Un cop dalt, a
banda i banda
hi sèiem els guardonats
i al centre, tal com Déu mana,
totes les autoritats.
Aleshores
un secretari,
va
llegir amb molt bona veu
el nom, la vida i miracles
dels nominats a la creu.
Com
que era en ordre alfabètic
i jo, Arnella, tinc la A,
vaig ser el segon a tenir-la,
només un em va passar.
I quan va ser la
meva hora
ja m’aixeco d’un revolt
i me’n vaig cap a la taula
que presidia en Pujol.
Ja ho sabeu, tot són
somriures,
donar-se, amb calma, la mà
i, encara, dir
alguna frase:
no es pot ‘nar directe al gra.
Després, jo sí
que, m’ajupo
i acoto el cap amb unció
i així van poder posar-me
la creu amb el seu cordó.
Amb poc més d’horeta i mitja
vam desfilar tots plegats,
vaig comptar quatre dotzenes
quaranta-vuit, ben comptats.
I després Jordi Pujol
ens va fer el seu parlament:
té traça i té experiència
i es fa escoltar per la gent.
I, a manera de
cloenda,
van tornar a sortir a cantar
els mateixos que al principi
però curtet, per acabar.
Em descuidava una
cosa,
un retret, si se’m permet:
jo allí dins d’aquella sala
vaig passar-hi força fred.
Un amic ja va
avisar-me
perquè prengués precaucions:
dins el col·lectiu hi havia
un grau alt de defuncions.
Donen
la creu de sant Jordi
a
la gent que a treballat
al llarg de la seva vida
i és normal que tingui edat.
No em vull posar més medalles,
ja tinc el cupo complert,
però jo, de tota la colla,
potser era el més jovenet.
Aquí s’acaba el romanço,
apa, adéu siau, Margarit,
segueix la Primera Pedra;
vaig
a esmorzar, bon profit. |
...