Cantarem quatre corrandes
per tota la gent d’aquí
amb motiu que això del Fòrum
ens ha començat per fi.
Ja sabeu que un dels propòsits
que aquest fòrum ens pretén
és de fomentar el diàleg
i la pau entre la gent.
El que era el Camp
de la Bota
en poc temps s’ha transformat
i ara ja sembla que és Hòliwood
de tant modern i avançat.
Però ara jo vull recordar-vos,
aprofitant la ocasió
que el nom del Camp
de la Bota
ve del temps d’en Napoleó.
Ens van envair el
francesos
per la guerra del francès
i al voltant de Barcelona
s’hi establiren com si res.
Com sol passar amb els exèrcits
per poder-se entretenir
i exercitar punteria
van construir un camp de tir.
I per ‘xò necessitaven
uns terraplens que van fer;
terraplè, en francès, és boutte
i bota s’esdevingué.
Abans
d’això, aquest lloc
se solia anomenar
exactament no recordo
si el canyissar o el canyar.
Però com que es veu que de canyes
n’hi ha ben bé a tot arreu,
el nom de Camp de la Bota
ha perdurat, com sabeu.
Més tard el Camp de la Bota
es feu famós tristament
perquè aquí en temps del franquisme
s’hi va matar molta gent.
Des de després de la guerra
fins ben bé el 52
aquí van executar
1700 opositors.
Just a l’any dels Jocs Olímpics,
per recordar aquest passat
hi van posar una escultura
que es deia “Fraternitat”.
I una làpida hi havia
amb la següent inscripció:
“A tots els afusellats en aquest indret
i a totes les víctimes de la guerra civil”.
I uns versos d’en Màrius Torres
que ara us els vinc a cantar:
i uns versos d’en Màrius Torres
que ara us els vinc a cantar:
“Que en els meus
anys de joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l’esperit.
O Pare de la nit, del mar i del silenci
jo vull la pau, però no vull l’oblit.”
Amb l’enrenou de
les obres
la làpida ja no hi és.
Si és un descuit és gravíssim
i si no encara més.
Si volem parlar de
pau,
d’interculturalitat,
fem un fòrum i parlem-ne
però no oblidant el passat.
I aquestes són les corrandes
que us he volgut cantar aquí
amb motiu que això del Fòrum
ens ha començat per fi.
Es veu que ara, no
fa gaire,
en honor a la veritat,
han recolocat la placa
no sé on, però l’han posat.
***
tornar
a La primera pedra
|