El rector de Collbotó

era un home molt tabola,

al punt de la mitja nit

confessava una dona

Ja mai més,

ja mai mé cap dona vella,

ja mai més.

Al punt de la mitja nit

confessava una dona,

quan n'és mitja confessió

’riba el pobre del seu home.

Ja mai més

ja mai més cap dona vella,

ja mai més.

Quan n’és mitja confessió

’riba el pobre del seu home,

-"Què hi fa aquí el senyor rector,

que hi fa aquí en aquestes hores."

-"Jo n’estava confessant

pobre de la vostre dona.

Si no li’n feu un remei

dintre una hora serà morta."

-"El remei que li faré

serà un cop de pistola.

I a vostè, el senyor rector,

 jo li faré la corona.

Li faré amb una destral

perquè quedi més rodona."

Quan ell n’ha sentit això

de la finestra en fa porta.

La sotana queda a dins

i el rector cap a defora.

Baixava allà a l’hort avall

baixava com cent dimonis.

Les faves que hi havia allí

hasta feien criquis‑croquis.

Quan és al "fonsa" de l’hort

troba la seu majordona.

-"D’on ne ve el senyor rector,

d’on ne ve en aquestes hores?"

-"Jo ne vinc del carrer nou

d’allà on hi fan l’aioli.

Ella en tenia el morter

i jo li tirava l’oli."

Ja mai més,

ja mai més cap dona vella,

ja mai més.