L’any 1996 vam
començar a treballar, amb en Jordi Teixidor, el Testament i les
Balades de François Villon per veure què en podia sortir. Ell va
fer la seva feina amb la contundència incisiva que el
caracteritzava i va enllestir les traduccions dels poemes que
havíem quedat. Per la meva part, quan estava cap a la cinquena o
sisena cançó em vaig encallar i vam decidir de deixar-ho per a
més endavant. I així estava, empantanegat, quan en Jordi
Teixidor, l’any 2002, va morir. Ara he enllestit tot aquell
material, en memòria seva, tot i sabent que ell hagués fet
alguns canvis. He respectat els seus originals tot i que en dues
ocasions –potser per errors de mecanografiat– hi falta un vers
(en la primera estrofa de la Doble Balada i en la segona estrofa
de la Balada de Margot). Incloc la cançó President que en Jordi
Teixidor va escriure per que jo la cantés en directe al final
dels concerts.
Les músiques són
meves llevat de la que s’inclou als números 8 i 10 que és una
melodia de l’època de les guerres de religió que se sol conèixer
com a Kirie dels «Gueux». I la música que fa de coixí als
primers llegats –al número 2– ve a ser una variació sobre el
conegut Tourdion.
Els poemes d’en
Villon tenen un vàlua inqüestionable i pel que fa a aquesta
adaptació al català, si us hi fixeu, podreu constatar que es
tracta d’una gran traducció, amb un gran rigor i una gran mala
llet.
Ho havia d’acabar
i ara ja estic més tranquil.
Va per tu, Jordi.
Jaume Arnella
.
(Us adjunto un petit
currículum-recordatori dels tres personatges, per si les
mosques)
.
François Villon
François de Montcorbier
neix a París l’any 1431de família molt humil. Son pare mor molt aviat i
sa mare el confia a la tutela del prestigiós professor de dret i capellà
Guillaume Villon, de qui, posteriorment en François en prendrà el nom.
Va a la universitat i en mig d’embolics i enrenous obté el títol de
llicenciat i mestre en arts. Fuig de París a rel d’una baralla amb
ferides mortals. Sembla que entra a la “Coquille”, una temuda associació
de facinerosos. Un altre cop a París té nombrosos desenganys amorosos i
prodiga la seva amistat amb dones de la vida alegre. Torna a marxar a
ran d’un notable robatori; quan sap que se l’inculpa decideix allargar
la seva gira i es presenta al concurs que promou Carles d’Orleans a la
seva cort de Blois amb el tema obligat: «Moro de set tenint l’aigua a
tocar». Guanya el concurs. Segueix voltant però el bisbe d’Orleans el
tanca a la presó, el tracta despietadament i el somet a tortures. Li
servarà odi etern. És alliberat providencial-ment a rel de la coronació
de Lluís XI. Torna a París però com que reincideix amb les baralles i
robatoris se’l desterra per deu anys. I aquí se li perd el rastre.
Rabelais, ja al segle XVI, diu que Villon, de vell, es va retirar a
Saint Maixent del Poitou, a l’empara d’un abat i home de bé. «Allí, per
entretenir la gent, s’encarregà de fer representar la Passió en gestos i
llenguatge del Poitou...» Tot i la imatge d’home conflictiu, François
Villon sap seduir els lectors actuals amb el seu llenguatge enginyós,
punyent, planer i popular. Revifa la part no domesticada que portem a
dins. Gràcies Villon.
.
Jordi
Teixidor
Jaume
Arnella
Jordi Teixidor i
Omedes neix a Barcelona
l’any 1946 i hi mor el 2002, tot i que
és a Vilanova i la Geltrú on viu
darrerament.
Poeta de soca-rel, pateix una passió
desbordant per la llengua i la literatura,
que l’ajuda a lluitar en front d’una
societat que ignora els lúcids si no són
manyacs.
L’atrauen els personatges grotescos d’en
Villon per la capacitat de no perdre la
identitat, ni que sigui en plena caiguda.
No pot deixar de burxar en el perquè
fins a fer-se mal; i és fidel al seus principis
i als seus amics i extremadament honest.
Jaume Arnella i
París neix l’any 1943.
Aprèn a llegir i escriure; li agrada cantar
i tocar l’harmònica. Fa els estudis
eclesiàstics però com que el tempta més
la faràndula es dedica a rondar per tot
el país cantant el seu repertori i
escoltant el que la gent li vol cantar.
Des del 1985 es dedica a cantar
romanços i a fer-ne d’encàrrec. Diuen
d’ell que és l’últim romancer en actiu
dels Països Catalans.
Té nombroses distincions i medalles
–fins i tot creus–, tot i que aquí no és el
lloc més adient per airejar-les no fos cas
que al Villon li pugés la mosca al nas.
DOBLE BALADA
Estimeu doncs tant com vulgueu
i ajuntaments i festejar.
De tot això, què en traureu?
L’amor que és foll enfollir fa,
amb Salomó es va fer palès
i el fort Samsó s’hi encegà:
És més feliç qui no vol res!
Així Orfeu, tot i pagà,
amb tanta música i afany
per ben poquet no es va quedar
del mastí Cèrber al parany.
I el bell Narcís, un capsigrany
que enlluernat va caure a pes
i es va ofegar al fons de l’estany:
És més feliç qui no vol res!
O
Sardanàpal, sobirà
que conquerí l’illa de Creta,
però després s’afemellà
filant tal com un marieta.
El rei David, que era profeta,
de Déu es va fer el desentès
veient rentar una panxeta:
És més feliç qui no vol res!
Amnon no va ser llepafils
si de Tamar era germà
i sense embuts ni mots subtils
la va forçar i desflorar.
Herodes, rei de tot Judà,
per quatre salts va quedar encès
i el sant Baptista va escapçar:
És més feliç qui no vol res!
I
jo mateix, pobret de mi,
vaig rebre com bugada al riu,
nu com un cuc, no vull mentir,
sobre la causa i el motiu:
de Vaucelles Caterina es diu.
Noel, que en va sortir il·lès,
avui mateix encara riu:
És més feliç qui no vol res!
I
aquest minyó podrà deixar
mai d’empaitar totes les mosses?
No!, i l’haurien de matar
com els bruixots i els tallabosses.
Li agraden més que a un gos les gosses,
boig hi confia com si res,
que siguin brunes o bé rosses:
És més feliç qui no vol res
LLEGATS I, II,
III, IV En
el meu any trentè d’edat,
amb la vergonya consumida,
ni poca-solta ni assenyat,
malgrat les penes sense mida
que Tibault d’Aussigny m’ha dat...
Si ell és bisbe i duu roquet
per beneir a tort i a dret
no ho és pas meu: n’he renegat.
No
és bisbe meu, ni m’és senyor,
no tinc res seu, ni mig amén,
no li dec fe ni acatament,
no sóc cap be, ni ell és pastor.
Tot un estiu que em va tenir
amb aigua freda i un crostó
i fos com fos va ser coquí:
Que el tracti Déu com ell a mi.
I si ningú em volgués reprendre
dient que jo l’he maleït
prou que veurà si ho sap comprendre
que en res ni mai no n’he maldit
ni li vull mal gros ni petit:
tanta mercè com ell m’ha dat
tingui Jesús de pietat
per al seu cos i l’esperit.
I
si m’ha estat cruel i inic
encara més que això que escric
jo vull que Déu celestial
li torni a ell ben igual.
Ens diu l’Església amb to greu:
«Pregueu germans per qui us vol mal.»
I doncs jo dic: «Punyent o lleu
el que ell m’ha fet ho passo a Déu.»
BALADA I ORACIÓ Pare
Noè, que inventàreu la vinya
i Lot també, bevedor de secà
(a qui vull mica gens criticar
perquè l’Amor, que tants mals ens endinya
amb filles seves el fes ajuntar)
i sant Pitof patró excels d’aquest art.
Tots tres alhora vulgueu replegar
ai!, l’esperit del difunt Jean Cotart.
Era un sarment de la vostra nissaga
vi del més bo sempre va xerricar.
No duia pas cap escut ni cap daga
prô mai ningú no li va arrabassar
el got de vi quan el duia a la mà.
Per a engatar-se no va fer mai tard.
Nobles senyors no deixéssiu vagar
ai!, l’esperit del difunt Jean Cotart.
Tentinejant com un vell que s’afanya
l’he vist sovint quan se’n ‘nava a clapar
i una vegada es va fer una banya
perquè amb la mona es volia ajocar.
En aquest món poc podríeu trobar
qui tant begués sense mai quedar fart.
Obriu la porta en sentir-lo trucar
a l’esperit del difunt Jean Cotart.
I
si algun cop hagués escopit rai!...
Cridava fort: «Tinc el coll com d’espart!»
sense poder estroncar la set mai,
mai!, l’esperit del difunt Jean Cotart.
RONDÓ
Mort, faig recurs al teu rigor,
ara que m’has presa l’amor
i encara no et sents prou complida
que em vas mantenint en fallida
sense força ja, ni vigor;
prô quin mal et feia ella amb vida,
Mort?
Érem dos i només un cor;
si ara és mort cal que jo desvisqui
o bé que sense vida visqui
com les estàtues, de cor,
Mort!
En
sulfur roig, en arsènic roquer,
en sulfur groc, en salnitre i calç viva,
en plom bullent perquè es puguin desfer,
en sèu i pega mesclats amb saliva,
amb cagallons i pixats de xueta,
en suc de peus i escorrims de baieta,
en regalims de rentat de leprós,
en sang de serp, pocions verinoses,
en fel de llop, de teixó i de gos,
siguin fregides les llengües bavoses.
En
el cervell d’un gatot sense dents,
negre i xacrós, tot ell ple de tendrums,
d’un vell mastí en les baves pudents,
amb les lleganyes i enmig de pixums,
en la suor d’una mula xaruga
i el pus que té encrostant cada arruga,
en el xipoll fet amb l’aigua on els rats,
els garipaus i serpents llefiscoses
neden contents i ben empastifats,
siguin fregides les llengües bavoses.
En
sublimat corrosiu que fa abcés,
i en el melic d’una colobra viva,
en sang quallada als bacins dels barbers
llavors que plena la lluna hi arriba,
la meitat negra i l’altra ben verda,
en els cubells on escaten la merda
totes les dides de tots els gibrells,
als esbandits de les més amoroses
(i si no ho saps no has anat als bordells),
siguin fregides les llengües bavoses.
Si
cap garbell no podeu obtenir,
passeu això per un filtre ben fi,
pel fons més brut d’unes bragues ronyoses,
prô que primer en els fems d’un garrí
siguin fregides les llengües bavoses
LLEGATS X, XI,
XII.
Perquè ara amb sento prou fotut,
prô més de béns que de salut,
i encara em queda facultat
de la que Déu m’ha atorgat,
car de ningú n’he manllevat,
faig testament i el faig estable
com a darrera voluntat,
sol, únic i irrevocable.
El
deixo escrit en aquest any
mil quatre-cents seixanta-un
que nostre rei va fer obrir el pany
de la presó on era difunt.
Ara estic viu i fins la mort
li voldré retre gratitud;
després de tot, qui és estort
mai més no pot romandre mut.
Passats tants
planys i marriments,
fatics i llàgrimes per dins,
després de danys i grans turments
pagats arreu per greus camins,
sofrença ha obert els meus sentits
tan afuats com els d’un tòtil
més que no pas tots els escrits
de l’Averrois sobre Aristòtil.
Si
la serveixo i estimo de grat
no sóc pas ruc ni baliga-balaga,
car ella és dona de qualitat,
pel seu amor duria escut i daga.
Quan té clients corrents agafo un got
i els porto vi servit a raig de tòt,
formatge, aigua, fruita i aliments.
Si paguen bé, dic: «Torneu de seguida,
veniu aquí sempre que aneu calents,
en ‘quest bordell on nosaltres fem vida.»
Si
la Margot no ha omplert el calaix,
quan ve a dormir tenim un daltabaix:
«Vendrem algun dels teus vestits»,
i me la miro amb els ulls ben petits.
Mans als malucs respon «Ets l’Anticrist»,
jura i perjura per la mort de Crist
que no serà. I jo prenc embranzida,
li vento mastegot i ella crida,
en ‘quest bordell on nosaltres fem vida.
Feta la pau, descarrego un bon pet
més verinós que el gargall d’una bruixa.
Rient, em posa la mà per barret,
«som-hi» em diu, pessigant-me la cuixa.
Ben entrompats dormim sense cap mida.
I l’endemà, quan el ventre li crida,
munta al damunt de la branca florida
mentre gemego més pla que un taüt
i a cops de cul em deixa ben eixut
en ‘quest bordell on nosaltres fem vida.
Plogui o nevi, tinc taula servida.
Jo sóc lasciu, lascívia em convida,
si l’un és l’oli, l’altra és l’oliva,
quan jo no hi vaig, és ella qui arriba,
volem baixesa, la baixesa ens crida,
fugim d’honors i l’honor ens esquiva
en ‘quest bordell on nosaltres fem vida.
LLEGAT XXXIV
Deixem l’església allà on és
i anem a un tema més plaent
perquè, aquest, si som sincers
es fa avorrit i desplaent;
la pobretat, trista i insolent,
a ser rebel és molt propensa
i sempre té algun mot coent
que, si no el diu, segur que el pensa.
BALADA DE BONA
DOCTRINA
PER A LA GENT DE MALA VIDA
Siguis sant Dimes o brivall,
moneder fals, saltaterrats,
Judes, tafur amb daus trucats,
mil cops passat bòria avall
i maleït des de les trones,
tant del saqueig com dels enganys,
on t’has pensat que van els guanys?
A les tavernes i a les dones.
Canta a la fira, actua al born,
boig, disfressat o descarat,
riu, xiula, plora o tot plegat,
pica, engalipa, toca el corn
i tant se val si desentones;
guanyis a bitlles o bé al cau,
tanmateix tot també recau
a les tavernes i a les dones.
Que et sembla baix això i recules?
Doncs llaura i sega camps i prats,
serveix i peix cavalls i mules
si no fas nombre amb els lletrats:
rendes tindràs i enhorabones.
Prô si feineges amb l’espart,
oi que també el fruit del teu art
va a les tavernes i a les dones?
Doncs abans que no la cagueu
porteu la roba i peces bones,
amb els vestits vostres de preu,
a les tavernes i a les dones.
LLEGATS XXXV, XXXVI Des
de menut, per més que faci,
sóc vilà i pobre com mon pare
i l’avi seu, que es deia Oraci,
i segons com molt pitjor encara.
La pobretat a tots ens marca;
sobre la tomba dels passats,
que Déu me’ls hagi perdonats,
no hi ha corones ni cap marca.
Si
em queixo de no tenir més,
sovint el cor em parla i diu:
«No et planyis gens, bergant impiu,
si no has tingut mai tants diners
com els ministres o els banquers.
Val molt més ser estripat i viu
que haver estat un gran senyor
i ara podrir-te al panteó.»
BALADA FINAL
Fineix i acaba el testament
ara i aquí el pobre Villon.
Veniu al seu enterrament
quan sentireu la ning-nang-nong
vestits de roig per tot color
car d’amor màrtir va morir:
ho va jurar pel seu colló
quan d’aquest món volgué sortir.
I
prou que em sembla que ell no ment
car fou gitat com un bacó
pels seus amors malvadament
i de París al Rosselló
branca no hi ha ni branquilló
que no estripés de tant fugir
algun parrac del seu faldó
quan d’aquest món volgué sortir.
Això és així i ho és talment
que va morir sense calçó
i que morint ben virilment
l’Amor li alçà encara el fibló
més ben trempat que un bon punxó
i és del tot cert que el va sentir
amb un desfici colpidor
quan d’aquest món volgué sortir.
Dames gentils, homes amb sort,
sabeu què féu ans de partir?:
beure’s un got del vi més fort
quan d’aquest món volgué sortir.
LLEGATS XXXIX, XL. Prou
sé que tant pobres com rics,
savis i rucs, laics, capellans,
vils, nobles, justos i inics,
lletjos i bells, petits i grans,
els potentats, les dames d’upa,
gent de vulgar condició,
els ben vestits i els sense jupa,
morirem sense excepció.
Que sigui Paris o bé Helena,
aquell qui mor amb dolor mor
i perd el buf i ja no alena,
la fel se li rebenta al cor
i tot seguit vinga a suar.
I qui el sosté ni molt ni poc?
Ni fill ni mare ni germà
no es posa pas ningú al seu lloc.
BALADA DEL CONCURS DE
BLOIS Moro
de set tenint l’aigua a tocar
càlid com foc espetego de dents
a casa meva sóc home forà
prop de braser sento calfreds ardents
nu com un cuc vestit de magistrat
ric tot plorant tenint molt no tinc gens
ho espero tot i visc desesperat
i quan m’afarto em sento dejú
tal com sóc fort sense força forçat
sóc refusat i acollit per ningú.
Estic segur només del que és incert
i veig obscur allò que és evident
dubtes no tinc sinó d’allò que és cert
coneixement en mi és accident
ho guanyo tot i em mantinc perdedor
dic al matí: «Bona nit Déu nos do»
jec panxa enlaire i caure em fa por
riquesa tinc pobresa se m’enduu
heretar espero quan hereu no só
sóc refusat i acollit per ningú.
No
em cal pas res i m’entesto a tenir
tots aquells béns que cap falta no em fan
qui millor em parla m’ofèn perquè sí
i el més sincer més em va engalipant
tinc per company qui em fa entendre i capir
que un cigne blanc la color del corb té
de qui em fa mal crec que em fa només bé
el cert i el fals per a mi són tot u
ho tinc tot dins i expressar-ho no sé
sóc refusat i acollit per ningú.
Príncep clement, potser us plagui saber
que ho sentot tot sens sentir ni saber:
parcial sóc i totalment comú.
Què més sé doncs? Retenir el meu haver
ser refusat i acollit per ningú.
LLEGATS LXXXIV,
LXXXV,
LXXXVI, LXXXVII, LXXXVIII. En
nom de Déu, com ja he dit,
i de sa Mare gloriosa
vull deixar aquest llegat finit
filant prim com una filosa.
Si no he passat mai cap febrada
és perquè Déu me l’ha evitada,
prô d’altres xacres que ara penso
no en faig esment i aquí començo.
Primer l’esprit donc en penyora
a la gloriosa Trinitat
juntament amb Nostra Senyora,
estatge de divinitat,
demanant a la caritat
dels dignes nou Ordres dels cels
que per ells sigui transportat
davant del Tron suprem i excels.
Item, el cos deixo en escreix
a nostra santa mare terra;
els cucs hi trobaran poc greix
perquè la fam li ha fet gran guerra.
Vulgueu lliurar-li la desferra,
d’ella vingué i a ella torna;
qualsevol cosa si no s’erra
al lloc just d’on vingué retorna.
Item, i a qui és més que mon pare,
Guillaume Villon anomenat,
per a mi més dolç que una mare
amb el fillet que li han tornat,
que més d’un cop m’ha tret d’embrolls
i a qui aquest no pot abellir,
a ell demano de genolls
que tot sencer me’l deixi a mi.
Li
donc la meva llibreria
i el relat del Pet del Diable
que escripturà Guy Tabarie,
que és un home veritable,
per plecs i a sota d’una biga.
L’estil no és original,
prô el tema és tan ple d’intriga
que això tot sol ja esmena el mal.
L’EPITAFI DE
VILLON EN FORMA DE BALADA
Germans humans que ara ens sobreviviu,
no ens mireu pas amb cor dur i despectiu,
car si teniu pietat de nosaltres
Déu en tindrà molta més per vosaltres.
Heu-nos ací lligats, penjats, cinc, sis:
Aquesta carn que amb excés hem nodrit
fa molt de temps que ja se’ns ha podrit
i no som més que ossos, pols i buidor.
Que el nostre mal no us inciti al somrís,
pregueu a Déu per a tots el perdó.
I
si us clamem avui, germans, no ens heu
de menystenir: vam ser ajusticiats
i tots vosaltres prou bé que sabeu
que no pas tots som del tot assenyats.
Així, excuseu-nos puix que ara hem transit
devers el fill de la Verge Maria,
la seva gràcia amb nosaltres sia
i no l’eterna fulminació.
Avui som morts, no ens vulgueu cap neguit,
pregueu a Déu per a tots el perdó.
La
pluja ens ha rentats i emblanquits,
després, el sol, assecats i ennegrits,
garses i corbs els ulls ens han buidat
i barba i celles ens han arrencat.
Sense parar cap instant nit i dia,
ençà i enllà, tal com el vent varia
arrauxat sempre al seu gust ens arria,
més repicats que closca d’ametlló.
No entreu mai en la nostra confraria,
pregueu a Déu per a tots el perdó.
Príncep Jesús, que dalt de tot regneu,
feu que l’Infern no ens sotmeti al seu feu,
que no hi tinguem deute ni qüestió.
Homes, això no és pas perquè rigueu,
pregueu a Déu per a tots el perdó.
Tot i que de moment
poc que m’he queixat gens
perquè encara vaig fent
per bé que sense béns
estimat president
i justet sobrevisc
mal que ben pobrament
editant algun disc
cosa que essent prudent
no comporta cap risc
honorat president
Us
vull fer avinent
un petit malestar
que per dins va desfent
l’estat del benestar
benestant president:
les cançons d’en Villon
que van fent i van fent
com un mal que es difon
i s’estén i s’estén
des de no sé pas on
si m’entén president
Em
fa mal el moment
de l’infant que ara neix
el passat de la gent
la mentida que creix
i el futur president
el pertot i el per res
els bancs i el tant per cent
el terme sobreentès
els mars l’asfalt i el vent
i els parcs i TV3
em fan mal president
L’IVA i el pensament
els diaris la nit
el ramat pacient
el silenci del crit
oblidat president
l’Internet virtual
i la veu de l’absent
i la llengua em fa mal
i em fa mal cada dent
tant si és sucre com sal
força mal president
Mal que sigui indecent
em fa mal el dolor
i em fa mal el present
em fa mal la cançó
aquí dins president
i també la raó
i també l’escarment
perquè sí o perquè no
i el mirar diferent
de qui viu amb la por
per això president
I per dins va creixent
aquest dubte menut
com un deute pendent
i que és negre i que és mut
de moment president
cal escriure la història
no amb els noms president
sinó fent la memòria
d’allò que ha fet la gent
i és tan vana la glòria
que no cal fer-ne esment
honorat president
si m’entén president
em fa mal president
