Jaume Arnella - Cap i Cua - 1968-2005
. .


INTRODUCCIÓ  * 
CONTINGUT I LLETRES  *  COMANDES  *  ELS CRÈDITS
 

tornar a Home


INTRODUCCIÓ

Ja des de petit, el nom de «cap i cua» –simplement el nom– ha tingut per mi unes connotacions lúdiques: joc, atzar, il·lusió... i sempre l’he associat als bitllets de tramvia que cada dia quan l’agafàvem per anar al col·legi (llevat de la vaga del 51 que hi vam anar a peu), comprovàvem que el cobrador no ens n’hagués donat cap.

Si ara he volgut titular aquest CD «Cap i cua» no és per reivindicar cap vaga de tramvies ni res per l’estil sinó perquè s’ha escaigut –per gentilesa de Joana Arbués, dipositària del material de la discogràfica Als 4Vents– que he tingut la possibilitat de reeditar unes gravacions que, amb aquest segell i sota els auspicis d’Àngel Fàbregues, es van realitzar els anys 1968 i 69. Aquestes cançons, set en concret, es van publicar en dos «singles» i un «EP», en el llenguatge de l’època del vinil.

Aquest seria el primer bloc d’aquest disc, per tant,  el «cap», i la «cua», algunes de les cançonetes que estic fent i/o cantant ara darrerament. Ja ho veieu, el títol d’aquest CD no té cap més secret.

Reconec que  reescoltant les cançons del material primigeni, he hagut de fer bastants exercicis d’humilitat acompanyats d’esbufecs i de contraccions d’abdominals, lumbars i parietals. Però, senyors, això és el que hi ha; i no en renego, gens ni mica. Eren uns altres temps, en què es valoraven uns personatges i es bastien uns mites que després han anat en orris. Per exemple, la cançó «Sé que vénen pels camins» la vam fer amb en Joan Soler i Amigó –autor de totes les lletres d’aquesta època i de moltes altres– després d’escoltar d’amagatotis una gravació (amb un «Geloso») de la segona declaració de l’Havana d’en Fidel Castro. El «Ya vienen por los caminos, ya vienen por los senderos...» es va convertir en «Sé que vénen pels camins i que canten primavera...».

La gent que va viure d’una manera activa tot el moviment i l’ebullició d’aquella època (a nivell cívic, social, eclesial...) pot reconèixer en aquestes cançons una part de l’esperit reivindicatiu i de lluita que en aquella època era moneda corrent. Els que no hi eren no sé com s’ho faran.

De les set cançons d’aquest primer bloc n’hi ha sis que estan gravades en directe al Casino de l’Aliança del Poble Nou. Vam gravar un Festival del Grup de Folk i per això en alguna cançó –«El dissabte a la nit» i «Les rondes del vi»– algun dels germans Batiste va agafar el baix d’una manera improvitzada i fins i tot el Jaraba es va posar a la bateria en la darrera. Aquesta era una pràctica força habitual dins el Grup de Folk: si algú es sentia còmode amb alguna cançó sortia i s’hi afegia fent el que la Musa bonament li suggerís sobre la marxa.

No és aquest el cas de «La timba de les cartes» perquè es tracta d’un arranjament de l’Enric Herrera i tocat, pràcticament, pels components de «Màquina!» que acabava de saltar a la palestra de la mà, està clar, de l’Àngel Fàbregues. Vaig anar a presentar el single a Televisió Espanyola, a Miramar, i em van fer un reportatge i una mena de videoclip i va ser la primera vegada que vaig cantar amb playback. La imatge era, evidentment, en blanc i negre.

Fins aquí us he parlat del «cap»; pel que fa referència a  la «cua» hi ha menys coses a recordar perquè està més a flor de pell. De moltes de les cançons d’aquest segon bloc en té la culpa en Jordi Margarit –el de la Primera Pedra de RAC1– que proposant-me temes a vegades inversemblants ha fet que m’hi hagués d’escarrassar. Aquí n’hi ha algunes de les moltes fetes. També hi ha un parell de poemes –un d’en Marià Manent i l’altre d’en Joan Argenter– que em commouen cada vegada que els llegeixo i m’he vist obligat a musicar-los. I dues cançons populars que són unes autèntiques bogeries d’amor tal com les cantava la Cisca de can Batlle de Beget. I si en el «cap» totes les lletres eren d’en Joan Soler Amigó, no podria tancar la «cua» sense posar-n’hi una d’ell actual. He triat «Fèlix i les meravelles» que és una primera cançó d’un muntatge que tenim entre mans sobre el Llibre de les bèsties d’en Ramon Llull.

La majoria de cançons d’aquest segon bloc estan gravades a casa i tocant jo mateix la guitarra; llevat de tres: «Vaig en moto», «El burro català» i «Sant Cristòfol» que els grans músics i bons amics de tota la vida –Ferran Martínez, Rafel Sala i Toni Oró– hi han posat la seva cullerada, dintre el poc marge que els he pogut deixar (un matí al estudis de Premià).

Vull agrair especialment la feinada que ha fet en Daniel Simón en les mescles i masteritzacions de totes les peces (les antigues tretes del vinil i les noves a partir dels originals casolans que jo li he portat).

Aquest és el Cap i Cua que us ofereixo d’una manera carinyosa i il·lusionada, i amb la obligada ironia que, amb els anys, es destil·la. Si em truqueu us ho vinc a cantar en directe.

Jaume Arnella

                                                                                           

 

.
pujar
tornar a Home

CONTINGUT I LLETRES

Cap... ... i Cua


1968

Un home mor en mi

Complantes

El dissabte a la nit

És ara, amics, és ara

Sé que vénen pels camins

Les rondes del vi

La timba de les cartes



UN HOME MOR EN MI
(Joan Soler i Amigó–Jaume Arnella)

Un home mor en mi,
sempre que un home mor
en algun lloc del món
assassinat per l’odi.

 Un home que és com jo;
nascut al món, com jo;
que ha rigut molt, com jo;
que ha plorat molt, com jo;
que és fet de sang i sal,
de somni i temps, com jo.

 Tenia amor, com jo,
al verd dels pins, com jo;
al blau del mar, com jo:
als ulls brillants, com jo;
a la muller i als fills,
com jo, com jo, com jo.

 Qui té dret a trencar
d’una vida l’arrel?
Qui pot fer tornar pols
el cor d’un ser humà?
Hi ha qui, amb aquesta pols,
victòries amassà.

 M’estripa el cor i ho dic:
la seva mort desfà
la meva fe en el món
el meu orgull humà.
Que aquest crit meu rebel
remogui terra i cel: NO!

pujar

 

COMPLANTES
(Joan Soler i Amigó–Jaume Arnella)

 Quan vaig anar-me fent gran,
van ensenyar-me la vida:
de com naixien els nens,
però no com homes morien;
si vaig tenir el goig après,
la pena no la sabia,
ai, que més ai,
la pena no la sabia.

 He anat sabent que els obrers
venen onze hores al dia
a canvi d’onze diners
per poder comprar alegries,
un bagul vell i un forat
per quan no els quedin més dies,
ai que més ai,
per quan  no els quedin més dies.

 (He sentit predicar que)
Cal acceptar resignat
la sort que Déu ens envia:
si és bona és perquè som bons;
si no és que bé ho mereixíem;
el que ara ens pugui mancar
ho tindrem a l’altra vida,
ai que més ai,
ho tindrem a l’altra vida.

 No ploris més, Isabel,
no facis cas del que diuen,
si no ens tinguéssim amor,
el cel tampoc no tindríem;
si no ens haguéssim trobat
mai no sabríem ser lliures,
ai que més ai,
mai no sabríem ser lliures.

 L’amor no té benestar
perquè és molt fosca la vida,
la mesura és plena ja
de fam, de plany i injustícia.
Vetllarem tu i jo de nit
si cal, per fer llevar el dia,
ai que més ai,
per fer llevar el dia.

pujar

 

 EL DISSABTE A LA NIT
(Joan Soler i Amigó–Jaume Arnella)

 La lluna m’indicava
el dissabte a la nit,
que hi ha carrers molt foscos
al barri allà on jo visc.

 Amors de tàpies baixes,
de llavis molt humits,
sou tou coixí pels pobres
el dissabte a la nit.

 Ella sap colgar penes,
sap acceptar neguits,
sap ser una mar oberta,
sap fer oblidar destins.

 La lluna m’indicava
que al barri allà on jo visc,
a més dolors callades
més número de fills.
 

pujar

 

ÉS ARA, AMICS, ÉS ARA
(Joan Soler i Amigó–Jaume Arnella)

 Quan per mi sigui la terra 
i jo canti per tothom
i ens anomenem “nosaltres”
i no ens quadri cap més nom:
Jo cantaré cançons per tot arreu.
Jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.

 Com més endavant camines
més s’eixampla l’horitzó,
quan entre els homes no hi hagi
cap esclau ni cap senyor:
Jo cantaré cançons de llibertat,
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara. 

Quan fusells siguin arades,
no se sembrarà la mort,
quan la sang no pagui enveges
i el poder no el doni l’or:
Jo cantaré cançons, cançons de pau,
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.

 Quan les aigües són calmades,
la pau és el seu color,
quan els nostres ulls, petita,
no emmirallin ja cap por:
Jo cantaré cançons, cançons d’amor
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.

 Si les veles són plegades
la nau no solca la mar,
si tenim les mans creuades
el bon temps mai no vindrà.
Per ‘xò jo vull cantar, jo vull cridar,
jo vull cantar esperança pel meu poble
i jo us vull dir: És ara, amics, és ara.
 

pujar

 

SÉ QUE VÉNEN PELS CAMINS
(Joan Soler i Amigó–Jaume Arnella)

Sé que vénen  pels camins
i que canten primavera.

 Són els homes d’un país
i és el vent de les carenes.
Mira si n’alcen de pols,
deixen enrera les penes.

 Vénen d’una mar de plors,
dels verdissars de la guerra,
de l’arena de la fam,
de la grisor de la cendra.

 No són raïm de vi dolç,
no són gra d’espiga tendra,
han madurat al celler
i a la tina de les penes.

 Porten flor d’ametller als ulls
i a les mans roses vermelles,
porten garbes a les mans,
ja no porten escopetes.

 Els han llaurat amb diner
damunt les pròpies esquenes,
ells vivien espremuts
i ells són ara els qui veremen.

 Homes i dones i nens
de pell blanca i de pell negra,
el preu que han pagat, la sang,
la seva herència, la terra.

 Ja és temps, ja és temps d’arribar,
ja és temps de deixar la cleda;
el sol, el sol ja és prou alt
i l’esperança acomplerta.
 

pujar



LES RONDES DEL VI
(Joan Soler i Amigó–Jaume Arnella)

 No vagis a la mar
a encomanar les penes,
no vagis a la mar
les aigües en van plenes.

 Vora, vora del port
hi ha una vella taverna,
vora, vora del port
un bar de mala mort.

Una bota de rom
i una altra d’aiguardent,
una bota de rom
i molta olor de gent.

 No siguis sol a beure
ni sol a rumiar,
no siguis sol a beure
que el vi et condemnarà.

 El primer brindis va
per companys i companyes,
el segon anirà
pels qui els han crescut banyes.

 El tercer libació
a la salut dels pobres,
no és amb mala intenció
deixar al burgès les sobres.

 Atents, amics, encara
al següent got de vi:
beneirem la mare
que a tots ens va parir.

 La copa que fa cinc
pel gran Pare Noè,
la copa que fa sis
pels diables del cafè.

 Quan el sis serà buit
maleirem l’infern,
la copa que fa vuit
el clero i el govern.

 El got de comiat
el cantarem tots junts,
el got de comiat,
un rèquiem pels difunts.
 

pujar

 

LA TIMBA DE LES CARTES
(Joan Soler i Amigó–Jaume Arnella)

 Sota, cavall i rei,
el dimoni juga a cartes.
Sota, cavall i rei,
si vas sol et fa la llei

 La bescambrilla és un joc astut,
si no vigiles ja t’han fotut,
abans cal veure trumfos què són:
cada partida canvia el món.

 Si mana espases o bé garrots,
són forces vives, vés-hi si pots.
Si va de copes, els vins millors,
malfarts que manen i vividors.

 Si toca els oros no hi prenguis mal
que ara té els trumfos el capital.
As, tres, figures: rei i cavall
i de la sota no et fiïs mai.

 Timba parada ens toca jugar:
t’han dat tres cartes, les tens en mà.
Va, llença’n una, prova la sort,
si te’n refies ja et donc per mort.

 Au, roba i tira, enreda algú,
fent perdre els altres, guanyaràs tu.
Cavall fot sota, rei fot cavall,
el tres els guanya, l’as no perd mai.

 Més avall trobes els sense sou,
les que no lliguen: el vuit i el nou.
Així és la vida, però a mi no em fots,
o estripem cartes o guanyem tots.
 

pujar


2005

Elogi de la faràndula

Encenedors

L’enigma del mirall

Sant Cristòfol

El burro català

Vaig en moto

Fèlix i les meravelles

Vaig a l’horta del meu pare

Noies que en festegeu

Els tres reis

 

ELOGI DE LA FARÀNDULA
(Jaume Arnella)

 No fa molt vaig ‘nar a Mallorca,
l’any passat, cap als finals,
on s’hi feia una trobada
de músics tradicionals.

 Assistir a aquestes trobades
és important i oportú;
és veure que hi ha més músics
que fan el mateix que tu.

 I això anima i esperona
i et revifa la il·lusió,
i t’ajuda a oxigenar-te
i a respirar un xic millor.

 Ja sabem que fer de músic
no ha estat mai gaire ben vist;
pots agafar-t’ho com vulguis,
pel cantó alegre o el trist.

 Fins i tot en el romànic,
no sé si us ho han explicat,
quan representen un músic,
és el símbol del pecat.

 Sol estar, en les portalades,
en la part més exterior,
que és el món, que és el dimoni
i és la carn; que déu n’hi do.

És així, se’ns associa
als col·lectius marginals:
músics, dones, sense feina,
immigrants, homosexuals...

 Davant el pensament únic,
si hi ha una nota discordant,
se l’assenyala culpable
de les coses que no van.

 I encara ens volen fer creure
que per viure en societat
sols hi ha una única manera,
que és la que ells han decretat.

 Que siguem com les formigues,
que no paren, dia i nit,
i no pas com les cigales
que no fan res de profit.

 Doncs jo, senyors i senyores,
us puc dir que estic content
de ser cantant i ser músic
i poder fer el què estic fent.

 I de sentir-me cronista
d’aquests temps més actuals,
i de pertànyer a la colla
de músics tradicionals.

 Que tenim un patrimoni
contundent i expeditiu,
que emociona a la gent d’ara,
i si arriba és perquè és viu.

 D’aquest patrimoni nostre
en som hereus sobirans
i no podem deslligar-lo
del Països Catalans.

 Per ‘xò, sovint, m’emociono
de cantar, d’igual a igual,
amb en Toni Torregrossa
o amb en Biel Majoral.

 Ja ho veieu, senyors, senyores,
ja ho veieu, jo estic content
de ser cantant i ser músic
i poder fer el què estic fent.

 pujar

 

ENCENEDORS
(Jaume Arnella)

No t’enfadis ni t’ofenguis,
no et renyo ni molt ni poc,
però digue’m, Fina estimada:
¿On és l’encenedor groc?

 Tu ja saps que no m’enfado,
però no em tractis de babau
i digue’m, Fina estimada:
¿On és l’encenedor blau?

 Per estalviar problemes
o algun possible entrebanc,
¿em vols dir, Fina estimada:
on és l’encenedor blanc?

 Sense perdre les maneres,
¿no em diries pas, del cert,
on deu ser, Fina estimada,
el nou encenedor verd?

pujar
 

 

 L’ENIGMA DEL MIRALL
(Jaume Arnella)

Quines coses més estranyes
que solen tenir els miralls;
no és qüestió d’amoïnar-s’hi
ni de fer-ne escarafalls.

 Al quarto de bany de casa
hi ha un molt generós mirall,
i, com que al fons hi ha el lavabo,
jo hi transito amunt i avall.

 I així ara, entre nosaltres,
en confiança, us vull dir
que a dins del mirall hi ha un home
que s’assembla força a mi.

 Se’n surt força bé, imitant-me,
amb això hi deu tenir un do;
reconec que se m’assembla,
però és més gran que no pas jo.

 Que té moltes més arrugues,
té unes entrades més grans,
fins i tot fa més panxeta,
i té molts més cabells blancs.

I a les nits fa unes ulleres,
i té com potes de gall,
però sembla bona persona,
l’home de dins el mirall.

 Li agrada fer-me ganyotes
imita els meus moviments:
es pentina si em pentino i
sempre ens rentem junts les dents

 No tenim gaires converses
però els caràcters són afins,
a mi em dóna confiança
saber que ell és allà dins.

 L’únic dubte que ara em queda
–potser és només un detall–
és si li explico a la dona
que hi ha l’home del mirall.

 Quines coses més estranyes
que solen tenir els miralls;
no és qüestió d’amoïnar-s’hi
ni de fer-ne escarafalls.

pujar

 

SANT CRISTÒFOL
(Jaume Arnella- arranj. Rafel Sala)

Sant Cristòfol gloriós
guardeu-nos de patacades
i protegiu-nos, si us plau,
quan tot ens vagi a maldades.

 Que no perdem els estreps
ni tampoc la barretina,
que no ens pugi mai al cap
ni gasoil ni gasolina.

I ara a part de l’enganxina,
tant si en porteu com si no:
lluiteu sempre per la llengua
perquè aquí ens hi juguem molt.

 pujar

 

VAIG EN MOTO
(Jaume Arnella - arranj. Ferran Martínez)

 Quan respiro dinamisme,
destresa i agilitat,
gràcia, seny, desimboltura,
satisfacció i llibertat,
i quan sento el vent de cara
i se m’eixamplen els pulmons,
quan els porus se’m dilaten
i destil·len emocions...
 

Vaig en moto, vaig en moto,
vaig en moto, quin plaer!
Vaig en moto, vaig en moto,
com la moto no hi ha res!

 Quan vaig per la carretera,
i noto que m’entra endins
l’olor de l’herba segada,
de la vinya o la dels pins,
l’olor forta de salobre,
si és que passo prop del mar
i em sento com una vela
que amb el vent es vol inflar...

Quan aparco ran de porta
i no em cal estar pendent
del tiquet ni dels horaris
i no perdo ni un moment,
i quan sento la parella
amb el dolç frec del seu cos,
que se m’adapta a l’esquena
com un coixí ple de flors...

Quan un guàrdia se m’acosta
i em fa aparcar en un xamfrà,
i em pregunta si sabia
que no es pot serpentejar,
i quan es treu la llibreta
i el bolígraf, displicent,
i m’engalta la gran multa
tal com mana el reglament...

 Quan la pluja em cala els ossos
i vaig xop de cap a peus,
i més que res semblo un ànec
i jo mateix me’n faig creus,
i quan poso els peus a terra
com si trepitgés raïms,
i els dels cotxes em somriuen
com si estiguessin als llimbs...

 Quan el fred els ulls em glaça
quan em queden balbs els dits
quan els braços s’encarcaren
perquè els tinc ben entumits,
quan les cames em tremolen
amb sacseigs intermitents
i jo serro fort les barres
perquè no em petin les dents...

 pujar

 

FÈLIX I LES MERAVELLES
(Joan Soler i Amigó, sobre el Llibre de les bèsties de Ramon Llull)

 Enaixí comença el llibre
de Fèlix anant pel món,
amb el farcell a l’esquena
i l’anhel qui sap a on.
Fèlix es lleva a trenc d’alba
quan l’estel del dia es fon
i comença el romiatge
de llegir el llibre del món.

 Camina i caminaria,
camina i caminarà,
cap allà on el sol hi va
tot el bé del món hi ha.

 Creua rius i torrenteres,
va per pobles i ciutats
i pertot les meravelles
copsa amb ulls meravellats.

–Ço que no comprenc demano
reconto tot el que sé
perquè tanta gent com trobi
se’n meravellin també.

Camino i caminaria,
camino i caminaré,
que d’allà d’on el sol en ve
tot el bé del món hi é.

 Ja se’n troba una pastora
que en guardava el bestiar,
i dalt d’un turó una ermita
i al portal un ermità.

–Reveleu-me la ciència,
ermità del monistrol,
de la vida que belluga
sota la capa del sol.

 Camina i caminaria,
camina i caminarà...

 De Nostre Senyor i els àngels
tot volant al seu redol,
i del cel i l’estelada
i de la lluna i el sol,
i de la mar tan salada
amb els peixos en estol
i de tota l’ocellada
i el missatge del seu vol.

 Camino i caminaria,
camino i caminaré...

 I dels arbres i les plantes,
del xaloc i del garbí,
de la pluja i la tempesta
i de l’arc de sant martí.

Del foc del cel i la terra,
de l’or i el metall ferrís,
de la mort i de la vida,
de l’infern i el paradís.

 Camina i caminaria,
camina i caminarà...

 Fèlix camina i camina
fins als més llunyans confins
i arriba a una verda prada
d’amaril·lis i jacints
regada amb corriols d’aigua,
orejada per set vents:
i en assemblea les bèsties,
que volen elegir rei.

 M’aturo i m’aturaria,
m’aturo i m’aturaré,
per aprendre de les bèsties
el que els homes solen fer.

 pujar

 

VAIG A L’HORTA DEL MEU PARE
 (Cisca de can Batlle. Beget)

 Vaig a l’horta del meu pare
i a collir-ne un ram de flors.
Vaig a l’horta del meu pare
i a collir-ne un ram de flors;
els en cullo i els en porto
a casa la mia amor.

Que del meu cor tu n’ets la rosa
la més bonica de l’amor.

 La’n trobo al pas de la porta
que en plorava de tristor;
jo li en dic: «Què en tenes, nina?»
Jo li en dic: «Què en tenes tu?»

 I el meu pare m’hi castiga
i perquè parluc amb tu.
No en diràs ni n’el teu pare
que ja ens casarem jo i tu. 

Se’n ‘gafen mano per mano
escala amunt pugen tots dos.
Se n’entren a dins d’un quarto
i amb un llit cobert de flors.

 La primera abraçadeta
ja en trasmuden els colors.
La segona abraçadeta
als llavis no hi tens colors.

 –«Què en diràs en el teu pare,
que en llavis no hi tens colors?
No en diràs ni en el teu pare
que n’és el mal dels aimadors.»

 pujar

 

NOIES QUE EN FESTEGEU
(Cisca de can Batlle. Beget)

 Ai noies que en festegeu,
tres coses heu menester:
enteniment i memòria
i dissimular-ho també.
Enteniment i memòria
i dissimular-ho també.

 Jo d’escriure no en puc més,
de pensar-hi el cor se’m nua.
Ja és ben trist que per l’amor
tinc d’anar a la sepultura.
Ja és ben trist que per l’amor
tinc d’anar a la sepultura.

 Els teus companys te diran:
«A on tens l’enamorada? »
I el teu cor bé els respondrà:
«Déu l’hagi ben perdonada. »

 Meu germanes n’iran negres
passaran pel teu davant,
que per tan poc que m’estimis
tindràs una pena gran.

 El dia que a mi m’enterrin
mira bé on me posaran,
que me’n puguis venir a veure
les diades de Totsants.

 pujar

 

ELS TRES REIS
(Joan Argenter–Jaume Arnella)

 Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,
observen una fina lluïssor de cabellera.

Molt més que el sol,
molt més que el sol
m’agrada aquest estel.

Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!

Un grec,
un groc,
un bru.

 Veig la nit color blau tinta com navega,
Veig la nit color blau tinta com navega,
la fragata del desembre,
la fragata del desembre,
Mar enfora l’avaraven,
terra endins avançarà.

 Viatgers que habiteu a la popa,
d’una estrella seguiu la derrota:
adéu-siau, adéu-siau, adéu-siau!

 Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,
observen una fina lluïssor de cabellera.

Molt més que el sol,
molt més que el sol
m’agrada aquest estel.

Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!

Un grec,
un groc,
un bru.

 pujar

 

ROMANÇO DEL BOU
(Marià Manent–Jaume Arnella)

 El bou pesant, veient la gent
que tantes coses oferia,
diu que volia fer un present
al dolç Infant de l’Establia.

 I quan minvà una mica el fred
i l’Infantó ja no plorava,
sortí amb pas lent, dins l’aire net,
sota la nit florida i blava.

 Va caminar per fondes valls
i resseguia la carena.
Sent el clarí de tots els galls,
però ja du la rica ofrena.

 Saltant de goig i bruelant
el bou baixà de la muntanya,
i s’oferia al dolç Infant
amb una estrella a cada banya.

pujar

 

 tornar a Home

 .

ELS CRÈDITS  

Veu i guitarra:

Jaume Arnella.
Acordió i teclats: Ferran Martínez.
Mandola : Rafel Sala.
Clarinet: Toni Oró.
Arranjaments de Vaig en moto i El burro català: Ferran Martínez.
Arranjament de Sant Cristòfol: Rafel Sala.

Vaig en moto s’ha gravat als estudis Gemecs, de Premià de Mar. 

Remasterització dels temes de 1968, producció musical, mescles i masterització:

Daniel Simón
BPMUSICAL 
tel: 652 550 611 Barcelona 
http://www.bpmusical.com

Temes de 1968 cedits per gentilesa de la discogràfica Als 4vents.
   

pujar
tornar a Home